jueves, 12 de diciembre de 2013

EL CARRER....

RIGOLETTO , GIOSEPPE VERDI 


La protagonista de la nostra novel·la acudeix en una escena al teatre per veure la famosa obra composada per Gioseppe Verdi, Rigoletto. 

La trama de la obra consisteix en una representació teatral i musical on reflexa diferents drames de passió, enganys, amor i venjança, que té com a principal protagonista un bufó anomenat Rigoletto, que viu a la cort del Ducat de Mantua. 

Es tracta d'un duc que governa Mantua i es dedica a seduir i abusar de totes aquelles dones que vulgui, i per fer-ho, haurà d'assassinar a pares i marits. Rigoletto és el seu bufó i per tant, serà còmplice de totes les histories i tripijocs que el duc es porti. 

No obstant, el bufó té una vida paral·lela on és pare d'una filla secreta. Les seves malifetes el porten, finalment i sense voler, a raptar a la seva pròpia filla i a la complicitat de la seva posterior mort. És aquesta, segons creu el bufó, el càstig o maledicció que compte Monterone ha realitzat al burlar-se i participar en el seu dissort. 


***************

Podem relacionar l'acció teatral principal amb un dels trastorns més visuals de la novel·la "el carrer de les camèlies" , el complex d'Èdip. Es tracta d'un complex patern-filial en el qual el fill sent una gran atracció per el seu progenitor de sexe oposat o manté qualsevol relació sexual. Així doncs, relacionem el gran amor i desig que té la protagonista principal Cecília cap al seu pare, amb les relacions que té el bufó Rigoletto amb la seva filla.  Així interpretem el complex d'Èdip: el poble creu que pare i filla són amants ja que desconeixen la seva relació pater-filial. El bufó la té presa en una torre al sentir una immensa sobreprotecció i estima per la mateixa. El poble interpreta una relació entre ambdós i fa per tant real aquest complex.  





RECOMANACIÓ DEL CARRER DE LES CAMÈLIES 

S'acaben les pàgines d'un dels llibres més interessants que he tingut mai a les mans, El Carrer de les Camèlies. 
Un llibre ple de sorpreses i constants alts i baixos, amb una de les autores més proclamades de tots els temps, Mercè Rodoreda, que ens enfonsa totalment a la trama amb cadascún dels 50 capítols.
Un llibre concienciador de les penúries que es troben al nostre voltant i sobretot a època de guerres, on les dones havien de vendre l'últim que els quedava per poder alimentar-se, el seu cos. Una tràgica novel·la totalment recomanable per el seu gran repertori de símbols que poc a poc es van desembolicant i fan donar un toc de misteri totalment adictiu.

És una obra breu, senzilla, però, sense cap dubte, plena de missatges al seu rere-fons, amb una gran quantitat de trets autobiogràfics per descobrir.
Ens presenta la realitat en estat pur, les penúries que patia la gent i la societat en primera pell de la protagonista.

Una novel·la passional i tràgica que gaudireu sense cap dubte.







jueves, 5 de diciembre de 2013

GUIÑOL "EL MENTIDER"...

És hora de corregir les faltes ortogràfiques d'en Guinyol, un nen de 10 anys sense cap mena d'estudis a l'any 1947.


Guiñol: "El mentide"
1Part

  Giñol   - No se a un saficat li Sidru li vulia explicar que nes am mol cuydadu perque corra un mentider.
  Isidru   - ¡Ola! Guiñol que fas parquí.
  Giñol   - Mira ta estaba esparan par esplicarta ca currabia un home molt lleig sembla al dimoni.


  Isidru   - ¿El dimoni? Verge Santisima!
  Giñol   - Nouse seguramant que u deu seru.
  Isidru   - ¡Hay!hay!hay! yo ting po dal dimoni man dit que semble un cabrit y te unas bañas mol llargas.
  Giñol   - No tingas po nirem tots dos juns sempre que pudem.
  Isidru   - ¡Hay!¡hay!¡hay! quesallo que ramou? ¡marchem! ¡marchem!
  Giñol   - No se pas a un vos anar no beus que en sem perdud.
  Isidru   - Buenu ya ma nanire tot sol.
  Giñol   - No tan racordas que em dit que niriam juns.
  Isidru   - No no man recordu pas.
  Giñol   - No tan recordas, mentidé. Mira el pillu ya u veuras cuan ell estigui am mans del mentidé no l'anire pas a salva.
  Isidru   - ¡Hay! ¡hay! som vist una sombra ¡hay! Man bach.
  Giñol   - Goita es veu que aquella sombra que veya ell era el mantide ¡Hay! Erel dimoni que el persegex, ara be i no tig cap pal. Hay pobre de mino se pas que am fach ai man baich ma cansu currigen i ancara ma parderia mes par aqui dins de aquet bosch diabolich. Ya se que fere li fere forsa cumplimens y fen el desentes.
  Mentide   - Ya som santid lu que deyes.
  Giñol   - I que deiem?
  Mentide   - Soc un homa mol desmemoriad y casi no man racordu, bols fe el fabor de repatir lu que deya?
  Giñol   - Si deyem que currabia un homa mol bo i que sabia da mols bons consells.
  Mentide   - Ya no man racurdaba moltas grasias.
  Giñol   - Ampro vuleu di que vos no sou el mantide.
  Mentide   - Ya mas cunagut gamarus.
  Guiñol   - Buenu pasiube, manbach.
  Mentide   - Tanbas yo tabe bing.

2ª Part
  Guiñol   - Grasias a Deu que som arribat a casa del meu amu am pro a un sa ficat li Isidru ya al deu parsagi al dimoni. Deu tani una po. Bach a casal.
  Isidru   - ¡Ola Giñol! el dimoni mashasta persegin no saps pas a un tes el cami de casa
  Guiñol   - Si ca u se merchem. 





                                                        ****************

                                                 - Guinyol: No sé on s'ha ficat l'Isidro. Li volia explicar que ha d'anar amb molt de compte, que per aquí corre un mentider. 
                                                 - Isidre: Hola Guinyol! Què hi fas per aquí?
                                                 - Guinyol: Doncs t'estava esperant per fer-te saber que per aquí corre un home molt lleig que sembla un dimoni. 



- Isidre: Un dimoni? Verge santa! 
- Guinyol: No ho sé, segurament ho deu ser. 
- Isidre: Ai, ai, ai! Jo tinc por del dimoni. M'han dit que sembla un cabrit i té unes banyes molt llargues. 
- Guinyol: No temis, anirem tots dos junts sempre que podem. 


- Isidre: Ai, ai, ai! Què és allò que es mou? Marxem, marxem! 
- Guinyol: No sé pas on vols anar, Isidre. No veus que ens hem perdut?
- Isidre: D'acord, doncs ja marxaré tot sol. 
- Guinyol: Isidre, no recordes que hem dit que aniríem tots dos junts?
- Isidre: Doncs no ho recordo pas. 
- Guinyol: No ho recordes, mentider? Mira-te'l el trapella, ja veureu quan estigui en mans del mentider, jo no aniré a salvar-lo pas. 
- Isidre: Ai, ai, ai! He vist una ombra! Jo me'n vaig. 
- Guinyol: Fixa't, es veu que aquella ombra que hi ha allà és el mentider. Ai! Era el mateix dimoni que el persegueix! Ara vindrà i jo no tinc cap pal! Ai pobre de mi, no sé què en faré! Ai, marxo!
Em canso de tant córrer i encara em perdré més per aquí, dins aquest bosc diabòlic. Ostres! Ja sé què puc fer! Li en faré força complits i em faré el desentès.
- Mentider: Ja hem sentit el que deies. 
- Guinyol: I què dèiem? 
- Mentider: Ja que sóc un home molt desmemoriat, no ho recordo pas. Pots repetir-ho?
- Guinyol: És clar. Dèiem que per aquí passejava un home molt bo, i que en sabia molt de donar consells. 
- Mentider: Ja no ho recordava. Moltes gràcies! 
- Guinyol: Llavors,... Voleu dir que vos no sou el mentider? 
- Mentider: Ja m'has conegut, gamarús! 
- Guinyol: D'acord, doncs. Passi-ho bé! Jo marxo ja. 
- Mentider: Marxes? Jo també vindré, doncs. 


Segona part

- Guinyol: Gràcies a Déu que hem arribat a casa del meu amo, però no sé pas on ha marxat l'Isidre. Ja l'ha d'haver perseguit el dimoni... Ha de tenir una por.... Vaig a buscar-lo. 
- Isidre: Hola, Guinyol! El dimoni m'està perseguint. No saps pas on és el camí cap a casa? 
- Guinyol: Sí que el sé. Marxem.
- Isidre: Afanyem-nos, que ja veig al mal dimoni. S'ha posat un barret per tal que no el reconeixem, però jo ja el conec perquè li he vist la banya. 











REFLEXIONS 

Al imposar-se el règim franquista, es va iniciar amb una de les restriccions més dures per el poble català: la prohibició de la llengua catalana. 
Durant els anys de dictadura, la llengua catalana es va haver de parlar en privat i amagadament, es va prohibir la seva ensenyança i per tant, van permetre que el català s'estanqués com a llengua. 

El català és una llengua romànica creada al segle X