RODAMOTS..........

Tot va començar aquell matí plujós de dissabte. Era un matí d'aquells de calefacció i neteja de casa. Jo mirava i mirava per la finestra d'aquell vidre trencadís i no veia més que paraigües. Eren paraigües grisos, blaus, trists. I jo em posava pansida també.  Les gotes relliscaven pel vidre i al sostre hi escoltava el seu peperepep que em posava tan nerviosa. Aquell dia estava nerviosa. Jo volia sortir. I no deixava de ploure. Vaig cansar-m'hi de mirar als núvols i demanar-los si us plau que deixessin de plorar o ploraria jo també. Però no feien cas. 

Empipada vaig decidir sortir amb el paraigües per fer la guitza als núvols. Però tocant-me la sotabarba i rumiant em vaig adonar que jo no volia portar un paraigües trist, i vaig cuinar crispetes i vaig posar una pel·lícula divertida perquè els núvols m'escoltessin riure.  

No van passar més de cinc minuts quan varen trucar a la porta. Vaig tenir por perquè vaig pensar que serien els núvols enfadats però al obrir la porta vaig veure un senyor barbamec que era tot moll i demanava menjar. 

Com tenia els ulls pansits i fonedissos vaig veure que era bon home i el vaig deixar passar. Vam seure al sofà i el vaig oferir un pastís de xocolata que m'havia portat la veïna Paquita fa uns dies però que no m'havia volgut menjar perquè estava fent dieta. Va semblar que era bo perquè el va menjar amb moltes ganes. 

Quan va acabar ens vam mirar i no sabíem què dir. Ell va somriure i jo li vaig demanar que m'expliqués coses divertides perquè volia fer la guitza als núvols i va riure molt i va començar a rallar. Només començar ja vaig riure. Es deia Rufino. I allà ja vaig veure que un home que es digués Rufino no podria fer-me cap mal. I en Rufino deia que feia dies que no menjava i que la meva casa era molt càlida i jo li vaig dir que si s'hi volia quedar. 

Van ser uns dies molt plujosos i jo i en Rufino no volíem sortir de casa. Només volíem parlar i escoltar el quiquiriquic de les gotes al sostre. I jo ja no volia sortir i tampoc volia que el sol sortís mai més perquè no volia que en Rufino volgués marxar. 

En Rufino em deia sempre que no volgués fer-me mai la barba d'or que l'avarícia és molt dolenta i després acabaria tota molla demanant menjant per les cases. I sempre que m'ho deia jo reia perquè a mi m'agradaria anar tota molla demanant pastissos al seu costat.